Ni una morta més

Nov 25, 2016

Amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de les violències contra les Dones, el 25 de novembre del 2016 el Parlament llegirà una declaració, escrita des de Catalunya Sí Que Es Pot i signada –no sense reticències en algun cas– per tots els grups parlamentaris, per condemnar, desgraciadament i una vegada més, la violència que pateixen –que patim– les dones pel fet de ser-ho.

Aquest any, arran de la petició de les entitats feministes, hem volgut que el Parlament reconegui l’existència i ús del mot “feminicidi”, paraula que va néixer a la dècada dels setanta a Europa i es va popularitzar a primers de segle XXI a Mèxic i, més especialment a Ciudad Juárez, localitat tristament famosa per la quantitat de dones que desapareixen per reaparèixer més tard sense vida.

Feminicidi és el terme que serveix per designar l’assassinat d’éssers de sexe femení només perquè no pertanyen el sexe masculí, el privilegiat, aquell que el patriarcat ha determinat que és jeràrquicament superior. I, si dic “éssers” en comptes de “dones”, és perquè els feminicidis es donen a qualsevol edat.

Hem sentit a parlar de la quantitat de nenes assassinades en néixer, o mal alimentades durant del primer any de vida per tal que es precipiti la seva mort, en societats com la Xina o la Índia, posem per cas. Però potser no és tan conegut el fet que això també passa al nostre voltant. Una professora de la Universitat Pompeu Fabra ha analitzat més de 3000 naixements de criatures de famílies índies a l’estat espanyol entre 2007 i 2013 i el resultat és que, per a cada 100 nenes, neixen 119 nens. O sigui, es produeixen avortaments selectius en funció del sexe gràcies a la tecnologia. Les ecografies permeten saber quin sexe té el fetus, i les famílies que consideren que tenir una nena és un maldecap –per no dir un deshonor– se les treuen del damunt sense haver d’esperar al naixement.

Més de la meitat dels 60 milions de nenes de 10 anys que hi ha actualment al món –i de les quals depèn el benestar futur de les seves famílies, les seves ciutats i els seus països, perquè ara ja se sap que, com més formació tenen les dones, més avancen les nacions– viuen als 48 països amb una desigualtat de gènere més gran. Moltes d’aquestes nenes moriran, víctimes d’una infecció quan els tallin el clítoris amb una navalla oxidada, o en un part de risc pel fet de tenir 12 anys, després d’haver estat prenyades per un “marit” 30 anys més gran que elles.

A tot el món, si un home és assassinat, la majoria de vegades ho és a mans d’un desconegut. A tot el món, si una dona és assassinada, la majoria de vegades ho és per una persona propera, normalment la parella o exparella.

Entre el 2010 i el 2015, a Catalunya hi va haver 76 feminicidis. Les xifres oficials, però, no recullen tots els casos. A Catalunya, un de cada quatre feminicidi (23,94%) no forma part de les estadístiques de dones assassinades per violència de gènere.

Aquest any hem aconseguit que el Parlament reconegui la paraula “feminicidi”. L’any vinent, potser aconseguirem que és reculli l’expressió “terrorisme masclista” i que les víctimes rebin el mateix reconeixement que les del terrorisme polític.

Llegir més

El dia de les escriptores

Oct 18, 2016

17 d’octubre, dia de les escriptores. Algú potser es preguntarà: un dia per a les escriptores? I això per què? No estan les escriptores compreses dins del concepte “escriptors”? Doncs, teòricament sí, però a la pràctica queden invisibilitzades dins d’aquest masculí genèric. De manera que, per molt que els molesti a la Pilar Rahola i a la Carme Junyent, moltes dones continuarem dient que cal explicitar el femení. Si no –deia Wittgenstein: “el que no es nomena no existeix”–, no existim.

I per celebrar que és el nostre dia, us recomanaré unes quantes de les meves escriptores preferides.

-Margaret Atwood, una autora canadenca que domina des de la poesia fins la narració, des del realisme fins a la ciència ficció. Li haurien d’haver donat el Nobel de literatura del 2016! Llegiu-vos L’assassí cec, una novel·la d’arquitectura perfecta; la que jo hauria volgut escriure.

-Carme Riera, de ses illes, va ser un dels meus motors per dedicar-me a la literatura. Podeu llegir qualsevol obra seva, però si us vau perdre Te deix, amor, la mar com a penyora, correu a buscar-la.

-Ángeles Mastretta, mexicana, de figures femenines potents i lliures. Us recomano Mujeres de ojos grandes.

-Siri Hustvedt, nord-americana, intel·ligent, culta, interessada en l’art i en la ment. Em va encantar el seu llibre La mujer temblorosa o la historia de mis nervios, un assaig que gairebé té forma de diari, en el qual anem coneixent els problemes mentals de l’autora i, a la vegada, penetrem en els llibres sobre la ment que llegeix.

-Marlene Haushofer, una autora alemanya que ja és morta. La millor de les seves novel·les és El muro, una història sobre la soledat que em va commocionar.

-Cristina Fernández Cubas, una autora amb una manera molt peculiar i fantasmagòrica de veure el món. Són recomanables tots els seus llibres, però, si no sabeu quin agafar, llegiu El ángulo del horror.

-Amélie Nothomb, de família belga, però nascuda a Japó. Divertida, excèntrica, pirada… No cal que els llegiu tots (en treu un cada any des de fa molt). Llegiu-vos: Metafísica de los tubs.

– Joyce Carol Oates, nord-americana. Les seves novel·les són de les de debò: d’històries potents, personatges intensos i temàtiques que posen la pell de gallina. Un tema recurrent en ella és la violació. Us recomano: Puro Fuego.

-Natalia Ginzburg, una autora italiana que ja és morta. M’encanta la seva novel·la Todos nuestros ayeres. Escrita des de la veu d’una nena, ens mostra la vida de dues famílies en els anys previs a la segona guerra mundial i durant la guerra, i, sobretot, mostra com, fins i tot les persones més pròximes poden ser de vegades perfectes desconegudes.

-Birgit Vanderbeke, Musclos per sopar, una novel·la d’aquesta autora alemanya, divertida i corrosiva. Si algú encara no sap què és la societat patriarcal, si algú encara no sap com podien ser de coercitives les famílies als anys cinquanta, que se’l llegeixi immediatament.

Llegir més

Burkini, sí o no?

Sep 15, 2016

Jo vaig néixer a primers dels anys cinquanta en una família amb un marcadíssim caràcter patriarcal. Per això, el meu pare, i de retruc la meva mare, van decidir durant uns anys –fins que van haver de claudicar– quines peces de roba eren convenients per a mi, com a noia que era. No eren adequats els shorts, ni els pantalons, ni les minifaldilles, ni unes faldilles de pana amb una cremallera de dalt a baix que permetia –segons el meu pare– quedar despullada molt –massa!– de pressa.

A mi em molestaven moltíssim les directrius que en relació als vestits i a moltes altres qüestions pesaven sobre mi pel fet de ser una noia. De fet, em molestaven tant que em van convertir en feminista quan encara no sabia ni que allò pel que pensava lluitar es deia “feminisme”.

Conseqüentment, així que vaig poder em vaig posar pantalons, bikini, minifaldilles o m’ho vaig treure tot i me’n vaig anar a la platja amb el parrús a l’aire.

S’entén, doncs, que la imposició de velar-se, per raons culturals o religioses, que tenen les dones musulmanes no em sembli una bicoca. Amb tot, encara m’agraden menys les prohibicions que les imposicions. Per això no entenc ni comparteixo la fal·lera prohibicionista que els ha agafat aquest estiu als nostres veïns i veïnes francesos. Tot i que no m’agrada el burkini, em sembla la millor manera que tenen les dones velades de gaudir de la llibertat de la platja.

A la platja! on cadascú va com li peta: amb vestits de bany, amb bikinis, amb trikinis, en topless, amb pareos, amb barrets de palla, amb gorres de beisbol o amb samarretes de màniga llarga d’un teixit que no deixa passar el sol.

Hauria entès la polèmica si s’hagués parlat de tancar una platja o una piscina perquè durant uns dies al mes només hi anessin dones velades. Això m’hauria semblat intolerable. Ja vam viure durant la dictadura franquista la separació entre nois i noies a les escoles i en altres àmbits educatius, i no voldria que es repetís en nom de res ni de ningú.

Per sort, la prohibició del burkini s’ha aixecat i tothom pot anar al mar com millor li sembli.

Amb tot, no deixo de preguntar-me com és que noies joves, nascudes a occident, acceptin imposicions sobre com han d’anar vestides. I arribo a la conclusió que algunes deuen fer-ho per les pròpies creences, d’altres per la pressió familiar, però segur que moltes altres ho fan com a reacció als patrons occidentals.

M’imagino moltes musulmanes identificant-se amb les paraules de la Maria Mercè Marçal: haver nascut dona, de classe baixa (la majoria de les migrades no acostumen a ser riques) i de nació oprimida. I això últim, no pas per ser catalanes sinó precisament per no ser-ho. I me les imagino posant-se un vel per reivindicar-se davant dels valors que occident els vol imposar, o sigui, fartes de menyspreu i amb ganes de tocar els nassos.

Això ho penso asseguda en una cadira d’hospital mentre observo una dona d’uns quaranta i tants anys, que s’espera al meu costat, acompanyada de la seva filla i del seu fill, tots dos adolescents. La dona va vestida a l’occidental. El noi, també. La filla, en canvi, duu un mocador al cap i, malgrat la calor, porta tapats braços i cames. Deu ser això: una rebel·lió contra les idees d’una cultura que tampoc no les deixa ser el que voldrien.

Llegir més

#OnSónLesDones

Jul 9, 2016

El hashtag #OnSónLesDones, que va néixer ja fa temps de manera casual i es va usar en moltes piulades per fer referència a camps on les dones eren minoria o inexistents, ha acabat per convertir-se en un grup col·laboratiu de dones que analitzen diàriament els mitjans de comunicació i comproven quantes persones hi opinen, separant-les per sexe.

No sorprendré ningú si dic que els homes dominen de manera aclaparadora i que, en canvi, de dones, n’hi ha ben poques. És a dir, que la premsa escrita, la ràdio i la televisió catalanes invisibilitzen les veus femenines. Si voleu saber de què parlo, només us cal anar a twitter i buscar l’etiqueta.

 Vol dir això que els nostres mitjans són discriminatoris? No! Què més voldríem que només fos això; es limiten a reproduir l’esquema que es dóna en qualsevol terreny professional. Posem la lupa, per exemple, sobre el món literari i observem a on van a parar els premis institucionals (dades tretes de l’informe del 2015 elaborat per l’Observatori Cultural de Gènere): els premis de la Crítica, d’ençà 1972 en narrativa en català només han premiat cinc dones; el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes des de l’any 2000 fins el 2014 només ha guardonat dues dones: Teresa Pàmies i Montserrat Abelló; i pel que fa al Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, premi a tota la trajectòria, des de 2001 d’un total de quinze guardonats només l’han rebut cinc dones: Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Montserrat Abelló, Maria Barbal i Isabel-Clara Simó.

Podríem pensar que la cosa té a veure amb les lletres, amb la comunicació, però no. Si mirem qualsevol altre àmbit, per exemple, el de l’empresa (dades tretes de l’informe del 2015 de Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç), trobem que, de les empreses catalanes amb més de 250 treballadors, només un 9,5% compleix amb el 40% preceptiu de dones als Consells d’Administració; i en les empreses amb participació majoritària de la Generalitat les dones només arriben al 22%, lluny d’aquell 40% marcat per la llei.

Com podeu comprovar la quota masculina és molt feixuga. Els homes acostumen a copar un 90% dels llocs. Això vol dir que, com a col·lectiu, ho fan expressament per fer la punyeta? No necessàriament. Hi pot haver raons individuals que es repeteixen sistemàticament de l’un a l’altre per qüestions culturals: l’agenda de contactes de cadascun d’ells és essencialment masculina; els arguments que fan servir ells els són més comuns que no pas els que fan servir elles; ells són més visibles i quan es pensa en algú per cobrir un lloc es visualitza un home; a elles se les té per menys contundents, menys enteses, menys excel·lents, més emotives…

Per totes aquestes raons, considero que ens calen les quotes. Una quota femenina no significa pas que una dona ruca i poc preparada ocuparà un lloc preeminent, sinó que una dona llesta i preparada, tot i ser dona, ocuparà el lloc que li pertoca.

I les quotes no només les necessitem les dones, sinó tots aquells col·lectius que, a causa de l’estructura patriarcal de la societat, han quedat sempre relegats a la perifèria del poder: el poble gitano, les persones amb diversitat funcional, les persones LGTBI… La llista és llarga. I queda molt per fer.

Llegir més

De contes i de llibres de text

Jun 21, 2016

La Llei d’igualtat efectiva de dones i homes, una llei que pretén pal·liar les discriminacions que encara hi ha envers les dones a la nostra societat, va ser aprovada al final de l’anterior legislatura però encara no ha estat desplegada. Per impulsar-ne el desplegament, com a diputada de Catalunya Sí Que Es Pot, vaig fer una bateria de preguntes, una de les quals tenia a veure amb Educació i era “relativa a comprovar la presència de les dones en els contes infantils i en els llibres de text”, atès que és un dels articles de la citada llei.

Quan era una nena, llegir era una de activitats que més m’agradava del món. Era apassionant capbussar-me en històries que passaven en llocs desconeguts per a mi –l’Anglaterra d’en Guillem Brown descrita per la Richmal Crompton o la Suècia d’en Nils Holgersson de la mà de la Selma Lagerlöf o el Mississipi d’en Tom Sawyer a les novel·les d’en Mark Twain–, que em van generar un gran desig de conèixer el món quan fos adulta. Però, sobretot, m’ho passava pipa perquè podia viure diferents vides cada vegada que em posava a la pell d’un dels protagonistes, a quin més esbojarrat! Em menjava boles de grosella amb en Guillem, volava damunt d’un ànec amb en Nils o me n’anava de nit al cementiri amb en Tom i en Huckleberry.

Em feia xalar viure la meva vida i moltes altres més que mai no haurien cabut de debò en la meva (després he sabut que aquesta possibilitat ens la faciliten les “neurones mirall” del nostre cervell, però, d’això, ja en parlaré un altre dia). L’únic problema era que sempre m’havia de ficar a la pell d’un noi. De novel·les amb protagonista femenina, gairebé no n’hi havia.

Per un moment, els homes que em llegiu imagineu que sempre us haguéssiu hagut d’identificar amb nenes quan llegíeu o vèieu una pel·lícula… No hauria estat dramàtic, però tampoc no hauria estat la millor experiència del món. Més interessant hauria estat que la meitat de les vegades el protagonista fos un nen i la meitat una nena (això de les meitats és a tall d’exemple; no cal interpretar-ho al peu de la lletra). I que tant nenes com nens haguéssim hagut d’empatitzar no només amb el propi sexe i sinó també amb l’altre. Ens hauríem divertit i hauríem après un reguitzell de coses: emocions, pensaments, reaccions, intencions…, que hauríem interioritzat i ens haurien estat ben útils per al tracte entre unes i altres.

També en els llibres de text, la majoria de matèries tenien una visió androcèntrica: el currículum escolar girava entorn del que a la història de la medicina, la ciència, la literatura, l’art… havien fet els homes. De manera que els nens tenien molts models a seguir. I les nenes, cap. O més ben dit, teníem el model que, per a nosaltres, reservava la societat franquista: ser bones esposes i millors mares. Model que, de tant en tant, trobàvem escrit en una frase en la qual havíem de destriar el subjecte del predicat. La mama canvia els bolquers del petitó. L’Agnès fa punt de creu. La dona fregeix el lluç. I punt. Aquest era el nostre destí.

Jo no vull que les nostres nenes creixin amb uns horitzons tan estrets. Si volen –només si volen!—poden ser mares. I moltes coses més. conductores d’autobús, científiques, mestres, pintores, metgesses, aventureres…

Llegir més

De contes i de nenes

Mar 30, 2016

Els mesos de novembre i desembre, el grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot vam registrar diverses iniciatives al Parlament de Catalunya, malgrat que, en aquells moments, no sabíem si hi hauria legislatura o no. Però, per si de cas, vam anar avançant feina.

Com a portaveu de la comissió d’igualtat, em vaig encarregar d’entrar preguntes relacionades amb la llei d’igualtat, aprovada el juliol del 2015, just abans d’acabar l’anterior legislatura i que, per aquesta raó, no s’havia implementat. Com que la llei té molts articles, vaig presentar les preguntes per blocs: el de treball, el de mitjans de comunicació, el de cultura, el d’educació… Dins del d’educació, vaig fer vint-i-sis preguntes. Fins al mes de març del 2016 no les han contestades. Un cop ho han fet, el que jo preguntava ha estat públic.

Un periodista d’un mitjà de Catalunya ha triat, com exemple de la lluita per la paritat duta a terme pel nostre grup, una pregunta d’aquest últim bloc, la relativa a comprovar la presència de les dones en els contes infantils i en els llibres de text.

Si el periodista ha considerat aquesta la més important, és que té molt poc criteri. “Que li tallin el cap”, que diria la reina de cors. O, dit d’una altra manera, que ho deixi córrer. Però si no és manca de judici, aleshores és directament una conducta masclista; més concretament, micromasclista, és a dir, que forma part de tot el reguitzell de comportaments que la llei d’igualtat pretén eradicar.

Un micromasclisme és una pràctica masclista subtil, que manifesta la dominació masculina, que fomenta la desigualtat entre dones i homes i que resulta difícil de denunciar perquè no és òbvia.

Micromasclista és el qualificatiu que es pot aplicar a la conducta del periodista, però, si li tiréssim en cara, ell ho negaria adduint que, com en som de recargolades les feministes!, fins i tot m’ha fet el favor de posar-me als papers.

La nota del paio va tenir dues reaccions immediates. Una pública i l’altra privada.

La pública va ser d’en Quim Monzo, conegut per ser un excel·lent escriptor i un notori antifeminista, que va recomanar-me a través de twitter el llibre Contes per a nens i nenes políticament correctes de James Finn Garner. Segons ell, aquest era el llibre que jo demanava amb la meva pregunta. A la piulada del Monzó, se n’hi van sumar moltes altres, totes ridiculitzant la idea de voler que hi hagi no només homes i nens sinó també dones i nenes als llibres que fan servir les nostres criatures. Totes aquestes piulades no fan altra cosa que posar de manifest el micromasclisme del periodista.

La reacció privada va ser d’una dona que em va escriure al meu correu personal per agrair-me la tasca que faig per mirar d’aconseguir la paritat. Em demanava si podia anar més enllà i exigir que a les escoles es deixi de cantar la cançó “El gall i la gallina”. No sé si la recordeu? El gall li roba un petó a la gallina, encara que ella no li ha pas dit que sí. Un exemple de violència masclista que els nostres nens i nenes canten i interioritzen.

Els micromasclismes pretenen acoquinar-nos i fer-nos llençar l’esponja. Però, a mi, com a totes les feministes que conec, no només no m’acovardeixen sinó que m’injecten combustible per continuar presentant batalla. De manera que, senyora de la cançó del gall i la gallina, no pateixi que continuarem treballant per una societat més equitativa i justa.

Gemma Lienas

www.gemmalienas.com

@gemmalienas

 

Llegir més

El futur són 12 homes i 1 dona?

Jan 25, 2016

Abans d’anar a l’hemicicle, m’estic una estona en el pati que s’obre a la banda on tenim els despatxos Catalunya Sí Que Es Pot. M’agrada aquest lloc, que té un aire de claustre monacal que inspira pau; la mateixa que m’inspira, per exemple, la biblioteca de Catalunya. M’agrada també perquè hi ha magnòlies, que són uns arbres que em captiven especialment, pel color i la textura de les fulles, i per l’olor penetrant de les seves flors blanques. És en aquest pati on diputats i diputades surten a fer el cigarret.

Sonen els timbres per avisar que comença el ple. Aquest cop, asseguts als escons del govern ja hi ha els nous consellers i conselleres. Els altres, els del govern en funcions, han passat a millor vida. I no ho dic amb cinisme; el meu comentari es basa en el que van dir ells i elles a l’últim ple. Es notava que ja en tenien prou; per tant, ara deuen estar fent el que els ve més de gust.

 El nou President, en Puigdemont, ens presenta el seu govern i el qualifica de modern. No sé gaire bé com interpretar l’adjectiu. En tot cas, aquest govern, capitanejat per ell, diu, ens ha de situar d’aquí a divuit mesos a les portes de la República catalana. Sembla que la República catalana serà la solució de tots els nostres mals, però, a mi, se’m fa difícil de creure que un govern que és en gran part herència de l’anterior, el de les retallades i el de la corrupció, pugui portar-nos a un lloc diferent del que hem tingut fins ara.

Això sí, diu que està disposat a dialogar. Potser perquè no vol dependre exclusivament de la CUP? Sigui pel que sigui, me n’alegro perquè, durant aquests mesos d’estranya legislatura que hem tingut, m’ha semblat massa sovint que hi havia poca voluntat per entendre’s.

Les respostes dels diferents partits estan en la línia prevista:

L’Arrimadas, amb un discurs molt pensat per a la ciutadania més que per a l’hemicicle (no és una critica), diu que el representants del nou govern es caracteritzen més per la seva vocació independentista que per la seva preparació en la matèria que els adjudiquen. La veritat és que un historiador, en Junqueras, posat a fer de conseller d’economia pot resultar una bomba d’efectes més o menys retardats.

L’Iceta, irònic i un pèl bufó de la cort, li diu que no li concedirà els 100 dies de gràcia ja que, segons una regla de tres, per a una legislatura de divuit mesos, només n’hi toquen trenta set.

En Rabell, contundent i cantellut, li recorda -i és l’únic que ho fa- que la gent està passant-ho molt malament i que ens tindrà al costat per al pla d’emergència social. Però que compti que serem una oposició implacable.

En Garcia Albiol, poc hàbil en el discurs, s’escarrassa a parlar dels terroristes urbans que el Govern ha acordat deixar de perseguir en les causes judicials pendents. Aquests “terroristes” no són altra cosa que els activistes pendents de judici per accions tals com els disturbis pel desallotjament de Can Vies. Sembla estrany no tan sols la terminologia usada sinó que no mostri la mateixa indignació pel fet que el govern hagi mostrat un nul interès per personar-se en el judici contra la infanta ja que, defraudant hisenda, va perjudicar els comptes de la Generalitat.

En Garriga, la CUP fase B, es mostra no massa agressiu però fa notar que estaran a la que salta amb el pla de xoc social i es queixa de la poca paritat que té el nou govern. Conselleries: vuit homes i cinc dones. Ai! No arriben als mínims previstos per la llei d’igualtat catalana.

Però quan arribem al segon nivell, la situació esdevé gravíssima. Direccions generals: dotze homes i una dona. Aquest és el nou país que volen? Doncs sembla el vell que ja teníem.

I la Marta Rovira ens confirma que aquest és un govern de concentració amb l’objectiu de tirar endavant el mandat democràtic del 27S. S’entén, el mandat del 48% de la ciutadania.

Quan al vespre surto del Parlament preguntant-me on ens portarà tot plegat, la nit no fa olor de magnòlies sinó dels excrements dels animals del zoo, que els tenim a tocar!

Article publicat a Eldiario.es

Llegir més