D’oca a oca

Jan 14, 2016

Dijous 7 de gener del 2016: Diputats i diputades de l’onzena legislatura som a punt de començar el que serà el nostre quart i, potser, últim ple. Diuen que no durarà gaire més de vint minuts perquè només cal votar els vuit senadors i senadores que han de representar la Generalitat a Madrid. M’assec al meu escó i descobreixo que, a sota, hi té un calaix. Si hagués durat més temps com a diputada, hi hauria pogut desar un vano, un retolador, uns caramels, un paquet de mocadors de paper… Ara serien ben útils els mocadors, penso, perquè fa plorar una mica comprovar que haurem estat parlamentaris per un període tan curt.

Diuen que la nostra legislatura ja té nom: la breu. Ens l’hem guanyat a pols, la nominació: 3 mesos i 4 plens. I aquí s’acaba tot! El que va ser “el vot de la vida” d’una bona part de la ciutadania de Catalunya deu haver-se convertit en el fiasco de la seva vida. I que consti que no me n’alegro, perquè entenc la frustració que deuen sentir.

La presidenta del Parlament obre la sessió i vuit minuts després, amb els senadors i senadores aprovats per una àmplia majoria, la declara tancada. Així, sense res més. Tot i que la majoria tenim consciència que tal vegada és l’última, no hi ha acomiadaments, perquè fins que l’Artur Mas, president en funcions, no convoqui noves eleccions no es pot donar res per tancat. I qui sap si la CUP i Junts pel Sí ens donen una sorpresa d’última hora…

Dissabte 9 de gener del 2016: A les 6 de la tarda del dissabte, en el temps de descompte del partit –demà a les 12 de la nit expira el termini per investir president– i quan ja tothom ha fet les maletes, la guionista d’aquesta sèrie de suspens en què s’ha convertit l’onzena legislatura aconsegueix superar qualsevol previsió: Mas fa una compareixença on explica que no anirem a noves eleccions. Han pactat amb la CUP un president, en Carles Puigdemont, actual alcalde de Girona. Això sí, la CUP pel seu mal cap, pels seus errors -Mas dixit- ha hagut de signar un acord que la supedita a Junts pel Sí i en el que -terrible i humiliant punt 4- reconeix la seva culpa.

Una vegada més, la guionista ultrapassa qualsevol story line de la sèrie més boja imaginable. Em pregunto, fascinada, si encara poden quedar més sorpreses.

Diumenge 10 de gener del 2016: D’oca a oca, diputats i diputades de l’onzena legislatura som a punt de començar el que serà el nostre inesperat cinquè ple i, doncs, continuació de la legislatura. El senyor Puidemont, futur president de la Generalitat, comença la seva intervenció demanant perdó a la ciutadania per haver tardat tant a oferir una fórmula que respectés el mandat democràtic i nítid que van rebre el 27S. Es refereix al 48% de l’electorat, una xifra més que notable però clarament insuficient per iniciar la ruptura amb Espanya.

Puigdemont, però, reitera el full de ruta independentista. I em demano què en faran de tots els ciutadans i ciutadanes que no ho veuen de la mateixa manera?

Comencen les intervencions dels diferents grups parlamentaris.

L’Arrimadas, de C’s, li diu al Puidemont ‘Mas’ de lo mismo.

L’Iceta, del PSC, es queixa de com s’estan fent de malament les coses darrerament a Catalunya. Ai, sr. Iceta, quanta incomprensió per als guionistes!

En Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, li retreu a Mas que hagi fet un pas al costat però sense anar massa lluny. I tant, és que els guionistes ens tenen reservada una nova pirueta per al futur: el Mas, en propers episodis, tornarà a tenir un paper protagonista!

El Garcia Albiol, del PP, el senyor “sudic” -traducció literal de se lo digo- resulta massa tediós per ser escoltat de manera continua.

La Gabriel, de la CUP… és l’ultima sorpresa que ens tenia reservada la guionista. La Gabriel, amb la seva samarreta antisistema i la seva energia guerrera, ens deixa garratibats amb un to angelical i somriures a dojo als escons de Junts pel Sí. No pot ser! L’han domesticada. Després d’això, declaro completament perduda el que em quedava d’innocència política.

S’acaba el ple després de les baves del Turull de Junts pel sí, la rèplica del Puidemont i la votació en què és elegit president amb més vots fins i tot dels que necessitava. Ai, la CUP!

I, senyores i senyors, comença la partida.

Article originalment publicat a Eldiario.es

Llegir més

Fumata blanca? No!

Nov 14, 2015

El Parlament català ha aprovat la proposta de desconnexió d’Espanya, però continuem sense Govern. Bé, en tenim un en funcions -el de la legislatura passada-, perquè a la primera sessió d’investidura d’aquesta legislatura, Artur Mas -el candidat proposat com a possible president per Junts Pel Sí- no va aconseguir els vots necessaris i va haver de deixar-ho per a la convocatòria següent, com els mals alumnes.

Ara comença la segona sessió d’investidura, i aquest cop ho té més fàcil, ja que només necessita majoria simple, és a dir, 63 vots. I 62 ja els té assegurats per part dels seus.

Aconseguirà Mas el sí que li falta? Asseguda al meu escó de l’hemicicle, em dic que això és com viure dins d’una novel·la de suspens. I, és clar, segons el meu parer, l’antagonista -antagonista de Catalunya Sí Que Es Pot i d’una part de la ciutadania, la que ha patit les retallades i que abomina de la corrupció- no se n’hauria de sortir. Veurem què passa. El presidenciable s’ha preparat l’examen però fa trampes. Per tal de rascar un vot de la CUP, ofereix una presidència descafeïnada, sotmesa a tres vicepresidències molt potents, al capdavant de les quals hi hauria tres persones d’un tarannà més adient a la CUP. I també ofereix -per dir-ho ras i curt- durar 10 mesos com a president. Comencen les intervencions dels diferents grups parlamentaris. I aquí teniu una minipíndola del que diuen: Arrimadas, de C’s: “Senyor Mas, fa el ridícul i el fa fer a Caralunya”. I posa d’exemple el FinantialTimes (és clar!), on titllen la desconnexió de bogeria. Iceta, del PSC: “Senyor Mas, devalua la presidència de la Generalitat”. Rabell, de CatSíQueEsPot: “Amb aquest full de ruta és impossible arribar a la República catalana”. Insisteix en la necessitat d’un referèndum.

Aquí jo faig un parèntesi a risc de resultar anticlimàtica. La ciutadania catalana es troba en un carreró sense sortida. Alguns polítics no volen veure-ho. En Mas, entossudit a ser president d’una legislatura de transició cap a l’estat català, vol ignorar tots els vots que no són decididament independentistes. En Rajoy, entestat a resoldre-ho tot per la via judicial (ja tenim sentència del Tribunal Constitucional anul·lant la pretesa ruptura), que es passa pel folre tots els vots catalans que reclamen un canvi de relació amb Espanya. Doncs, sí que anem bé!

Espero que els ciutadans i les ciutadanes d’Espanya que siguin conscients del que ens hi juguem el dia 20D votin la clau per resoldre el problema: en Pablo Iglesias, l’únic disposat a fer un referèndum. Ei! Em sentiu? Hi ha algú a l’altre costat?

Després de la digressió, continuo amb el ple i les respostes a Mas.

Garcia Albiol, del PP: Demana calma i explica que ells -el PP- salvaran la ciutadania catalana del desastre. Ha, ha, ha!

Baños, de la CUP: Li diu que votaran no, però que serà un no tranquil.

Marta Rovira, de Junts Pel Sí: Reitera que tenen el mandat democràtic de les urnes per tirar endavant la independència.

Doncs, mira, jo em pensava que la ciutadania ens havia donat un mandat per posar-nos a treballar i resoldre els problemes que els preocupen en el seu dia a dia…

Arribem al clímax de la novel·la: la votació per crida. Un per un, un secretari de la mesa va dient els noms de diputats i diputades, que ens hem d’alçar i verbalitzar el nostre vot perquè tothom el senti.

Mentre espero que em toqui el torn, en algun moment m’inquieto: I si m’equivoco i crido: “sí”? Aix! Interioritzo el NO, no fos cas que, per culpa meva, l’antagonista es convertís en protagonista.

Les previsions es compleixen i el candidat no aconsegueix el 63è vot, el que li donaria la presidència.

Com que he pogut veure les manyagues verbals d’en Mas a en Baños i els cops de cap assertius del de la CUP, surto de l’hemicicle pensant que potser a la tercera anirà la vençuda i el 9 de gener tal vegada sí que tindrem president.

Fora de l’hemicicle m’adono que no sóc l’única diputada amb por d’equivocar-se a la votació. Em tranquil·litza!

Article publicat a Eldiario.es

Llegir més

Desconnexió

Nov 10, 2015

En un ple extraordinari al Parlament de Catalunya, es voten dues propostes de resolució: la de Catalunya Sí Que Es Pot, és a dir, la nostra, i la de Junts Pel Sí. La de Catalunya Sí Que Es Pot advoca per un pla de rescat ciutadà per tal d’encarar l’emergència social,  l’inici d’un procés constituent i la convocatòria d’un referèndum.  La de Junts Pel Sí proposa la desconnexió amb Espanya.

Ja sé que usar la paraula “desconnexió” és un eufemisme per no fer servir la paraula “independència” o “ruptura”, però a mi em fa sentir com si fos una malalta terminal. Desendollin; la pacient ja no té solució. Glups!

Els eufemismes s’usen per evitar expressions que “fereixen” per la seva duresa; resulten, doncs, més pertinents, però tenen l’inconvenient de maquillar la realitat. Poso per exemple algun fragment de l’exposició feta el dia 19 d’octubre a l’Auditori Teresa Pàmies del Centre Cívic Urgell, per la Sonia Sánchez, ex-puta argentina partidària de l’abolició de la prostitució. Deia la senyora Sánchez que cal descodificar el llenguatge i, per aquesta raó, ella es considera ex-puta i no pas extreballadora sexual. Ens convidava a descodificar expressions amables per entendre exactament què emmascaren. Es força dur, però els demano que segueixin la seva explicació pel que fa a la “pluja daurada”. Pluja de cava?, preguntava ella. No!, responia. Imaginin que ets en una habitació amb un baró prostituïdor (ella mai no l’anomenava client), que et fa beure molt perquè se t’ompli del tot la bufeta. I et diu: pixa, puta, que per a això t’he pagat. Però tu t’has bloquejat mentalment i no pots orinar. I ell et crida, t’insulta i t’amenaça fins que la bufeta se t’afluixa. I orines. I així ell té una erecció i pot ejacular.
Doncs, això, que cal decodificar el llenguatge: és bo per saber de què parlem. La desconnexió, traduïda, és la declaració unilateral d’independència.

Durant la sessió parlamentària, sóc asseguda entre una diputada i un diputat molt amics entre ells i que sovint parlen per damunt meu. La situació em trasllada a una de fa uns 25 anys (m’adono que el temps passa!). Entro a un pont aeri quan ja gairebé és ple. Hi ha un seient buit entre dos homes; un d’ells és l’Alberto Fernández Díaz, que es dedica a la política municipal barcelonina i germà del que serà ministre de Rajoy el 2015.  Ell, a l’esquerra, i l’home assegut a la meva dreta tenen moltes coses a dir-se i ho fan inclinant-se damunt meu, cadascun des del seu costat. Una mica farta, em giro cap al polític i li dic: Vol canviar-se de lloc amb mi?. I ell respon: No cal! Vostè no ens molesta. Em quedo perplexa, però reacciono: Potser no; però vostès a mi, sí!. Els meus companys diputats no són com aquell polític mal educat i, a la següent sessió, m’ofereixen canviar el lloc. I ho accepto.

Després que Raül Romeva defensi la proposta de resolució eufemística, en Joan Coscubiela sosté enèrgicament i amb claredat la nostra. La nostra és l’única capaç de trencar els dos blocs i desfer l’empat infinit que hi ha a l’hemicicle català.
Reclamem, de nou, un referèndum.

Amb tot, el resultat de les votacions és el previsible. La nostra proposta només la votem els 11 diputats i diputades del grup i rebem 10 abstencions i la resta de vots en contra. La proposta de desconnexió, per contra, rep 72 vots a favor (els de Junts Pel Sí i la CUP) i la resta són vots desfavorables. Queda, doncs, proclamada la desconnexió!

Fa fred a l’hemicicle! És perquè ens han desendollat o és el raig d’aire que, per desgràcia, cau amb força damunt dels nostres caps?

Sortim del Parlament. El cel és blau; el temps és dolç i, tot i ser novembre, no convida a menjar castanyes torrades calentes. Res no fa notar que hem patit una desconnexió. L’hem patida? O ha estat només un miratge d’uns quants?
Anem a un grec a menjar una albergínia farcida.

Article publicat a Eldiario.es

Llegir més

El primer dia

Oct 29, 2015

Aquest dilluns va ser el dia D de la meva vida com a política de la formació Catalunya Sí Que Es Pot: el dia del meu primer ple, el dia de la constitució del Parlament. Estava emocionada, francament. Em sentia com, quan de nena, em canviaven d’escola i, just abans de començar el curs, em preguntava: Estarà bé? Què tal els companys i companyes? Serà fàcil entendre-s’hi?

Ai, no sé si serà fàcil que ens entenguem tots plegats, perquè, només entrar a l’hemicicle, vaig veure la nova distribució d’escons exigida per Junts pel sí (això ja ho tenen les majories: fan el que volen) i vaig adonar-me que aquest repartiment de llocs escenificava tan i tan bé la divisió del país, que se’m van posar els pèls de punta… una vegada més. I és que ja fa temps que pateixo l’esberlament ideològic de Catalunya. En aquest sentit, podria explicar moltes anècdotes personals, però les resumiré en l’última viscuda: em trobo una ex-alumna, amb la qual, després de l’experiència docent, he compartit altres espais comuns. M’etziba: “Tu i jo estem en bàndols contraris”. No caic asseguda a terra perquè en els últims mesos ja m’ho han amollat uns quants cops diverses persones. Dos bàndols?

Doncs, sí, l’hemicicle, tan de fusta, tan entapissat, tan vermell, tan senyorial, està dividit en dos: a l’esquerra els qui pensen com ells, o sigui, Junts pel sí i la CUP. A la dreta, els qui no pensen com ells: tots els altres. De fet, als del “bàndol” de l’esquerra, els agradaria molt dir que al seu costat hi ha els del “sí” a la independència de Catalunya i que a l’altre hi ha els del “no”. Però resulta que no és exactament així: nosaltres, els de Catalunya sí que es pot, no estem parlant ni de sí ni de no, sinó de fer un referèndum per decidir entre tota la ciutadania quin país desitgem construir i quina relació volem amb l’estat espanyol. Perquè no troben la manera de classificar-nos, ens haurien pogut reservar, doncs, un lloc dalt d’una de les aranyes majestuoses i iridescents que pengen del sostre, però, finalment, ens hem assegut als nostres escons.

Una altra qüestió peregrina, conseqüència de la intenció de representar els bàndols, és que ara el nostre grup, un grup ideològicament d’esquerres, és assegut a les antípodes del que li correspon. De tota manera, aquest assumpte té fàcil solució: només cal col·locar-se mirant la Mesa perquè a nosaltres se’ns pugui considerar asseguts a l’esquerra, com ens pertoca. Així ho farem.

Durant la lectura dels noms dels 135 diputats i diputades, que ho esdeveníem a partir d’aquell acte (perquè prèviament havíem signat un full prometent o jurant el càrrec), els ulls em ploraven, no d’emoció, sinó per culpa dels àcars que pul·lulen pel Parlament. Els meus ulls tenen un llindar de sensibilitat molt baix per la qual cosa no suporten els edificis malalts. I, molt em temo, que el Parlament ho és: amb les tapisseries, les moquetes, les teles a les parets, la refrigeració i la calefacció per aire…

Quan és l’hora de la votació per triar els representants de la mesa, ens pleguem, en general,a la disciplina del que hem decidit cadascun amb el nostre grup parlamentari. I si dic “en general” és perquè, en algun cas, els noms que apareixen a les paperetes són una ocurrència, o bé sorneguera (algú ha escrit malèvolament “Artur Mas”) o bé d’homenatge (algú hi ha posat “Montserrat Roig”). En qualsevol cas, els 5 vots que Catalunya sí que es pot atorga a la Carme Forcadell, proposada com a presidenta per Junts pel sí, provoquen un cascada de reaccions, tant a nivell català com espanyol. Senyors, senyores: calma! Amb aquests cinc vots a favor només hem mantingut els acords presos amb tota la cambra i hem donat un cert vot de confiança a la Forcadell, que diu que serà la representant de tots plegats.

Els guants blancs, impol·luts, del uixers i les uixeres em fa l’efecte que també convoquen a la calma.

La tranquil·litat, però, ens dura poc. Molt poc. Just l’endemà del dia D, quan encara no han passat ni 24 hores d’ençà que la Forcadell ens deia que seria la presidenta parlamentària de totes i tots, Junts pel sí i la CUP fan una resolució conjunta que constitueix un full de ruta de desconnexió d’Espanya. Home!, la presidenta de tothom? No ho sembla pas.

Article publicat a El diario.es

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (VIII)

Sep 24, 2015

 

22 de setembre del 2015

Dilluns al matí, em trobo amb la Marta Otero per preparar el debat d’escola inclusiva. És un debat que em ve molt de gust. De fet, als tres debats que m’han tocat –pobresa infantil, cultura i escola inclusiva—m’ha agradat molt participar-hi. He hagut d’estudiar quaderns, informes i estadístiques, perquè jo no hi era present com a diputada a l’anterior legislatura, però són temes en què em sento molt còmoda. Per exemple, al de l’escola inclusiva, hi aporto la meva experiència com a docent d’un centre d’educació especial durant 7 anys, ja fa temps; l’experiència com a bona coneixedora de l’escola ordinària: 4 anys de professora i 32 fent-hi entre 30 i 40 xerrades a l’any per tot Catalunya (des d’aquí, tinc una panoràmica molt bona de l’evolució de l’escola catalana!); i també com a familiar d’una criatura amb necessitats educatives especials. Una criatura, ara ja adolescent, que estudia 3er d’ESO, un autèntic sol, amb muntanyes de virtuts i capacitats que no tenim la gent dita “normal”. I és que la normalitat no existeix. Tots i totes tenim capacitats i discapacitats i, fins que no entenguem això tan essencial, avançarem poc i farem patir molt a les persones que menys encaixen en aquesta suposada “normalitat”. A CATALUNYA SÍ QUE ES POT estem a favor, com us podeu imaginar, doncs, de l’escola pública i de l’escola inclusiva.

A la tarda, tinc un acte a Santa Coloma de Gramanet. El millor de la campanya! S’ha aplegat un munt de gent al nostre voltant, en una plaça, on hi corren les criatures. Parlem quatre dones: la Gemma Ubasart, la Laura Makeba, la Ruth Moreta i jo mateixa. És un acte on es parla de dones per a elles i per a ells. El públic està entusiasmat, les dones fan moltes intervencions quan acabem.

L’endemà, tinc el debat de l’escola inclusiva Quan hi sóc, un troll m’interpel·la perquè a veure, eh!, a veure, què en sé jo del tema?

Don’t feed the troll! Sobretot, si us segueix algun troll a Twitter, no l’alimenteu pas perquè, si contesteu, si us enfadeu, si protesteu, si us queixeu, es creix i no para mai. Vosaltres, com si no hi fos. I si us molesten molt les seves parides –normalment, tenen una llengua viperina–, els podeu emmudir (mute, diu a l’aplicació) de manera que deixareu de veure els exabruptes i els insults que us envien. Y mira: “Ojos que no ven, corazón que no siente”, que diu el refrany castellà.

Crec que, quan s’acabi la campanya, us faré un quadre de les categories de trolls que he trobat. N’hi haurà per sucar-hi pa.

El debat, com sempre, transcorre per uns camins que em comencen a resultar coneguts: totes les formacions polítiques defensem gairebé el mateix. Ei! –aviso al públic-, però no tothom aplica les mateixes polítiques quan arriba al poder. De manera que, abans d’anar a votar el 27, llegiu-vos els programes (i compareu amb el que han fet fins ara quan han estat al poder) i decidiu a qui voleu votar.

Torno del debat i em trobo un altre debat, aqust a 8TV, el nostre candidat, en Lluis Rabell, parlant amb en Cuní i els tertulians. Quin descans sentir un debat sense crispació!

Com que fa dies que no veig en Rabell, li envio un Telegram que diu: “Jefe! Et veig virtualment, a la tele, ja que no et puc veure al món real (us ho explico: és que fa dies que no coincidim!). Estàs genial! Et votaré el 27S!, t’ho he dit? ;-P

 

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (VII)

Sep 24, 2015

 

20 de setembre del 2015

Uf! Sort que existeix l’adrenalina, si no, ja m’hauria quedat adormida en algun racó. O desmaiada. Però l’adrenalina m’aguanta: en tinc fins i tot a les pestanyes!

Això ho aviso perquè de dijous fins avui, diumenge, a la nit han estat dies molt intensos, tant que ni temps d’escriure he tingut. Per això, ara he de fer un resum dels quatre dies.

Carnet de ball:

Dijous al matí: Passejada pel mercat de Sant Joan Despí, pel “mercadillo”, pel CAP i anada a una escola en barracons. Ostres, això dels barracons em fa suar només de veure’ls! Ja sé que hi tenen climatització, però, tot i això, aquests mòduls, quadrats, fets amb blocs grisos i de sostre baix, sempre em fan pensar en com es deuen torrar alumnat i professorat al mes de juny. Jo, anant-hi a fer xerrades, he suat com un pollastre.

Dissabte al matí: a parlar per a Penedès TV. Amb l’Alba al volant. I quan no és amb l’Alba, és amb la Cristina. Gràcies!

Dijous vespre, divendres vespre, dissabte vespre i diumenge matí i vespre: mítings. A Vilanova i la Geltrú, a Girona, a Mataró, a Cornellà, a Blanes…

I, finalment, he trobat la meva manera de fer mítings. Potser no és l’habitual, però m’hi sento còmoda i, el que és millor, hi ha gent que em felicita perquè són diferents i perquè hi explico històries. Com què?

Per exemple, per justificar la importància de la cultura, els narro molt resumit l’argument de Fahrenheit 451, on un govern totalitari vol les persones estupiditzades i, per això, els ha prohibit la lectura de llibres. La novel·la  de Ray Bradbury em serveix de contrapès per explicar com defensarà la cultura CATALUNYA SÍ QUE ES POT.

Un altre exemple, al míting de dones, els parlo del mite de Sísif. Sabeu de què va, oi? El personatge mitològic castigat pels déus a pujar eternament, pel pendent d’una muntanya, una roca,que, just quan és gairebé a dalt, rodola i l’obliga a tornar a començar. Em serveix per parlar-los de com veia jo les feines domèstiques als 13 anys (i com les veig encara!): com un càstig mitològic. També els explico que els va passar a les dones a la Revolució Francesa: van lluitar colze amb colze amb els homes per un canvi de règim, donant per descomptat que, amb el canvi de sistema, els seus drets serien respectats. Ja sabeu: llibertat, igualtat i fraternitat. Doncs, un rave! Quan van derrocar l’Antic Règim, els homes els van donar un copet a l’espatlla –gracies, dones, heu estat molt útils!— i les van enviar cap a casa, a ocupar-se de les criatures i la gent gran i a pujar una roca pel vessant d’una muntanya… Vull dir a fer llits i rentar roba. O sigui, d’igualtat, només per a ells.

Ei! Si teniu dubtes aquest 27 de setembre, agafeu la papereta de CATALUNYA SÍ QUE ES POT. Nosaltres no en tenim, de dubtes, primer de tot parlarem dels drets de les dones. I no només això: en Lluís Rabell podria ser el primer president feminista!

Aquí us deixo un fragment de vídeo on explico una proposta que portem al programa i per què serveix.

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (VI)

Sep 19, 2015

 15 de setembre del 2015

Aquest matí a les 9 he d’anar a la consulta del meu oftalmòleg, que abans de l’estiu em va operar de cataractes. Ha de revisar com estan els meus ulls, però crec que em puc anticipar al resultat de l’exploració: està tot perfecte. M’hi veig molt bé i, a més, no necessito ulleres! Entro a les 9 i, malgrat que les seves visites sempre són hiperbreus –és ràpid i va per feina–, aquest cop no en surto fins a les 10 perquè ens posem a parlar de política. Ell és votant de Junts pel sí i em diu que li hauria agradat que jo fos candidata d’aquesta llista i haver pogut trobar-me en el míting que van fer anit a la plaça de la Bonanova i haver-se fet una foto amb mi. A mi em passa el mateix però al revés: m’hauria agradat que ell fos votant de Catalunya sí que es pot i que ens haguéssim trobat al míting que vaig fer anit al Raval. En tot cas, és un junts pel sí amb qui es pot parlar! Surto del consultori amb mala consciència perquè li he robat temps, però no me’n considero l’única culpable: hem quedat tants a tants. La infermera, però, em mira malament. I té raó.

 16 de setembre del 2015

A la tarda tinc un debat de cultura, per al qual m’he estat preparant, llegint documents, veient estadístiques, fent balanç de la gestió de govern de l’anterior legislatura… No me n’hauria pas sortit sola; per sort he tingut l’ajuda d’en Carles Spa.

Anem a l’auditori de CCCB. Hi ha força gent entre el públic i, a la taula, també en som molts: un representant de cada formació política més la moderadora, la Cristina Puig. El debat transcorre de manera prou raonable, tret que el del PSC va per lliure i ni respecte els temps de paraula ni els temes assenyalats.

M’encanta poder parlar de cultura i defensar les idees de Catalunya sí que es pot i defensar el que és el meu sector de treball. Sector que, per cert, està com si li hagués passat un tsunami pel damunt. S’han perdut muntanyes de llocs de treball, han tancat moltes empreses, s’han precaritzat els llocs de treball, s’han encongit els salaris fins ser gairebé invisibles i invivibles… Això sí, a la taula, des de la dreta fins l’esquerra tots i totes convenim que la cultura és mooooolt important. La pena és que, després, quan arriben al govern els partits apliquen polítiques ben diferents. I és que a la dreta li interessa més una ciutadania sense sentit crític.

Doncs, gent!, fem que guanyi l’esquerra el 27S. A Catalunya sí que es pot defensarem la cultura! Ho dic aquí i ho portaré amb mi al parlament.

L’endemà l’Albert Lladó de La Vanguardia en fa aquesta ressenya. Ja veieu: un altre periodista respectuós. L’aplaudeixo!

Llegir més