Entrades etiquetades a "catsiquespot"

El diari de campanya de la mare de la Carlota (VIII)

Sep 24, 2015

 

22 de setembre del 2015

Dilluns al matí, em trobo amb la Marta Otero per preparar el debat d’escola inclusiva. És un debat que em ve molt de gust. De fet, als tres debats que m’han tocat –pobresa infantil, cultura i escola inclusiva—m’ha agradat molt participar-hi. He hagut d’estudiar quaderns, informes i estadístiques, perquè jo no hi era present com a diputada a l’anterior legislatura, però són temes en què em sento molt còmoda. Per exemple, al de l’escola inclusiva, hi aporto la meva experiència com a docent d’un centre d’educació especial durant 7 anys, ja fa temps; l’experiència com a bona coneixedora de l’escola ordinària: 4 anys de professora i 32 fent-hi entre 30 i 40 xerrades a l’any per tot Catalunya (des d’aquí, tinc una panoràmica molt bona de l’evolució de l’escola catalana!); i també com a familiar d’una criatura amb necessitats educatives especials. Una criatura, ara ja adolescent, que estudia 3er d’ESO, un autèntic sol, amb muntanyes de virtuts i capacitats que no tenim la gent dita “normal”. I és que la normalitat no existeix. Tots i totes tenim capacitats i discapacitats i, fins que no entenguem això tan essencial, avançarem poc i farem patir molt a les persones que menys encaixen en aquesta suposada “normalitat”. A CATALUNYA SÍ QUE ES POT estem a favor, com us podeu imaginar, doncs, de l’escola pública i de l’escola inclusiva.

A la tarda, tinc un acte a Santa Coloma de Gramanet. El millor de la campanya! S’ha aplegat un munt de gent al nostre voltant, en una plaça, on hi corren les criatures. Parlem quatre dones: la Gemma Ubasart, la Laura Makeba, la Ruth Moreta i jo mateixa. És un acte on es parla de dones per a elles i per a ells. El públic està entusiasmat, les dones fan moltes intervencions quan acabem.

L’endemà, tinc el debat de l’escola inclusiva Quan hi sóc, un troll m’interpel·la perquè a veure, eh!, a veure, què en sé jo del tema?

Don’t feed the troll! Sobretot, si us segueix algun troll a Twitter, no l’alimenteu pas perquè, si contesteu, si us enfadeu, si protesteu, si us queixeu, es creix i no para mai. Vosaltres, com si no hi fos. I si us molesten molt les seves parides –normalment, tenen una llengua viperina–, els podeu emmudir (mute, diu a l’aplicació) de manera que deixareu de veure els exabruptes i els insults que us envien. Y mira: “Ojos que no ven, corazón que no siente”, que diu el refrany castellà.

Crec que, quan s’acabi la campanya, us faré un quadre de les categories de trolls que he trobat. N’hi haurà per sucar-hi pa.

El debat, com sempre, transcorre per uns camins que em comencen a resultar coneguts: totes les formacions polítiques defensem gairebé el mateix. Ei! –aviso al públic-, però no tothom aplica les mateixes polítiques quan arriba al poder. De manera que, abans d’anar a votar el 27, llegiu-vos els programes (i compareu amb el que han fet fins ara quan han estat al poder) i decidiu a qui voleu votar.

Torno del debat i em trobo un altre debat, aqust a 8TV, el nostre candidat, en Lluis Rabell, parlant amb en Cuní i els tertulians. Quin descans sentir un debat sense crispació!

Com que fa dies que no veig en Rabell, li envio un Telegram que diu: “Jefe! Et veig virtualment, a la tele, ja que no et puc veure al món real (us ho explico: és que fa dies que no coincidim!). Estàs genial! Et votaré el 27S!, t’ho he dit? ;-P

 

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (VII)

Sep 24, 2015

 

20 de setembre del 2015

Uf! Sort que existeix l’adrenalina, si no, ja m’hauria quedat adormida en algun racó. O desmaiada. Però l’adrenalina m’aguanta: en tinc fins i tot a les pestanyes!

Això ho aviso perquè de dijous fins avui, diumenge, a la nit han estat dies molt intensos, tant que ni temps d’escriure he tingut. Per això, ara he de fer un resum dels quatre dies.

Carnet de ball:

Dijous al matí: Passejada pel mercat de Sant Joan Despí, pel “mercadillo”, pel CAP i anada a una escola en barracons. Ostres, això dels barracons em fa suar només de veure’ls! Ja sé que hi tenen climatització, però, tot i això, aquests mòduls, quadrats, fets amb blocs grisos i de sostre baix, sempre em fan pensar en com es deuen torrar alumnat i professorat al mes de juny. Jo, anant-hi a fer xerrades, he suat com un pollastre.

Dissabte al matí: a parlar per a Penedès TV. Amb l’Alba al volant. I quan no és amb l’Alba, és amb la Cristina. Gràcies!

Dijous vespre, divendres vespre, dissabte vespre i diumenge matí i vespre: mítings. A Vilanova i la Geltrú, a Girona, a Mataró, a Cornellà, a Blanes…

I, finalment, he trobat la meva manera de fer mítings. Potser no és l’habitual, però m’hi sento còmoda i, el que és millor, hi ha gent que em felicita perquè són diferents i perquè hi explico històries. Com què?

Per exemple, per justificar la importància de la cultura, els narro molt resumit l’argument de Fahrenheit 451, on un govern totalitari vol les persones estupiditzades i, per això, els ha prohibit la lectura de llibres. La novel·la  de Ray Bradbury em serveix de contrapès per explicar com defensarà la cultura CATALUNYA SÍ QUE ES POT.

Un altre exemple, al míting de dones, els parlo del mite de Sísif. Sabeu de què va, oi? El personatge mitològic castigat pels déus a pujar eternament, pel pendent d’una muntanya, una roca,que, just quan és gairebé a dalt, rodola i l’obliga a tornar a començar. Em serveix per parlar-los de com veia jo les feines domèstiques als 13 anys (i com les veig encara!): com un càstig mitològic. També els explico que els va passar a les dones a la Revolució Francesa: van lluitar colze amb colze amb els homes per un canvi de règim, donant per descomptat que, amb el canvi de sistema, els seus drets serien respectats. Ja sabeu: llibertat, igualtat i fraternitat. Doncs, un rave! Quan van derrocar l’Antic Règim, els homes els van donar un copet a l’espatlla –gracies, dones, heu estat molt útils!— i les van enviar cap a casa, a ocupar-se de les criatures i la gent gran i a pujar una roca pel vessant d’una muntanya… Vull dir a fer llits i rentar roba. O sigui, d’igualtat, només per a ells.

Ei! Si teniu dubtes aquest 27 de setembre, agafeu la papereta de CATALUNYA SÍ QUE ES POT. Nosaltres no en tenim, de dubtes, primer de tot parlarem dels drets de les dones. I no només això: en Lluís Rabell podria ser el primer president feminista!

Aquí us deixo un fragment de vídeo on explico una proposta que portem al programa i per què serveix.

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (VI)

Sep 19, 2015

 15 de setembre del 2015

Aquest matí a les 9 he d’anar a la consulta del meu oftalmòleg, que abans de l’estiu em va operar de cataractes. Ha de revisar com estan els meus ulls, però crec que em puc anticipar al resultat de l’exploració: està tot perfecte. M’hi veig molt bé i, a més, no necessito ulleres! Entro a les 9 i, malgrat que les seves visites sempre són hiperbreus –és ràpid i va per feina–, aquest cop no en surto fins a les 10 perquè ens posem a parlar de política. Ell és votant de Junts pel sí i em diu que li hauria agradat que jo fos candidata d’aquesta llista i haver pogut trobar-me en el míting que van fer anit a la plaça de la Bonanova i haver-se fet una foto amb mi. A mi em passa el mateix però al revés: m’hauria agradat que ell fos votant de Catalunya sí que es pot i que ens haguéssim trobat al míting que vaig fer anit al Raval. En tot cas, és un junts pel sí amb qui es pot parlar! Surto del consultori amb mala consciència perquè li he robat temps, però no me’n considero l’única culpable: hem quedat tants a tants. La infermera, però, em mira malament. I té raó.

 16 de setembre del 2015

A la tarda tinc un debat de cultura, per al qual m’he estat preparant, llegint documents, veient estadístiques, fent balanç de la gestió de govern de l’anterior legislatura… No me n’hauria pas sortit sola; per sort he tingut l’ajuda d’en Carles Spa.

Anem a l’auditori de CCCB. Hi ha força gent entre el públic i, a la taula, també en som molts: un representant de cada formació política més la moderadora, la Cristina Puig. El debat transcorre de manera prou raonable, tret que el del PSC va per lliure i ni respecte els temps de paraula ni els temes assenyalats.

M’encanta poder parlar de cultura i defensar les idees de Catalunya sí que es pot i defensar el que és el meu sector de treball. Sector que, per cert, està com si li hagués passat un tsunami pel damunt. S’han perdut muntanyes de llocs de treball, han tancat moltes empreses, s’han precaritzat els llocs de treball, s’han encongit els salaris fins ser gairebé invisibles i invivibles… Això sí, a la taula, des de la dreta fins l’esquerra tots i totes convenim que la cultura és mooooolt important. La pena és que, després, quan arriben al govern els partits apliquen polítiques ben diferents. I és que a la dreta li interessa més una ciutadania sense sentit crític.

Doncs, gent!, fem que guanyi l’esquerra el 27S. A Catalunya sí que es pot defensarem la cultura! Ho dic aquí i ho portaré amb mi al parlament.

L’endemà l’Albert Lladó de La Vanguardia en fa aquesta ressenya. Ja veieu: un altre periodista respectuós. L’aplaudeixo!

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (V)

Sep 17, 2015

 

14 de setembre del 2015

Avui he decidit explicar-vos el que tenia pendent a propòsit dels mitjans de comunicació.

A l’agost, just quan va sortir als diaris el meu nom com a número dos de la candidatura Catalunya sí que es pot, em va trucar en Joan Serra, un periodista jove de l’Ara i em fa una entrevista per telèfon. L’endemà, obro el diari amb una certa prevenció. Com deu haver transcrit el que li vaig dir?, em demano mentre em busco. I, sorpresa!, em topo amb una de les entrevistes més fidels i respectuoses que m’han fet mai. Jutgeu-la vosaltres. Li envio un whatsapp felicitant-lo i donant-li les gràcies. Estic tan contenta que em marco uns passos de ball (amb menys gràcia que l’Iceta) allí, al jardí. Deunidó, quins professionals tenim al país!

No tardo gaire a clavar-me una nata contra la realitat quan, uns dies més tard, m’entrevista el Pere Ríos de El País. No faré gaires comentaris; deixaré que vosaltres en traieu les conclusions pertinents.

Què? Com ho veieu? Què us ha semblat la pregunta referida al meu negoci de xocolata? Amateur? Patriarcal? Estúpida? Amb mala folla? Una mica de tot? M’hi jugo un bacallà que el  Ríos no farà una pregunta d’aquesta mena a un candidat. Posem per cas al Juanjo Puigcorbé: I digui’m, ha acceptat de ser candidat per conveniència, perquè ja no fa pel·lícules importants? En fi, li hauria pogut contestar moltes coses, per exemple, que continuo vivint dels meus llibres; tot i que, és clar menys bé del que vivia abans de la crisi. I qui no? Sóc del 39% de persones del món de la cultura que poden viure de la seva feina. Tant se val el que li digui: escriu la meva resposta segons el que ell interpreta del que jo he dit. Olé tu! Serà millor que no acceptar més entrevistes d’ell, no sigui que la pròxima vegada em demani de quin color porto les calces.

I no fa gaire em conviden al programa L’Oracle, de Catalunya Ràdio, territori comanxe. Si no ets declaradament independentista, ja has begut oli. Quina pena, de debò, que la nostra emissora s’hagi convertit en l’altaveu del pensament únic!. Hi vaig, doncs, amb un impermeable d’acer perquè tot em rellisqui. I m’hi trobo en Xavi Freixes, el conductor del programa, que teòricament hauria de ser neutre, oi? Però no. I tres independentistes més: l’Agustí Colomines, l’Antoni Dalmau i el David Elvira. Ja sabia que seria una tertúlia amb una sola idea (pesat, eh!, durant tota una hora), el que no sabia és que tots quatre eren mascles alfa d’aquesta selva. Aquí us deixo el link , per si voleu escoltar-la, tot i que no sé si resistireu fins el final. Si  ho aconseguiu (sobretot si sou dones es fa molt més difícil), podreu observar que la segona pregunta dels oients que van deixar entrar, també l’haurien deixar passar si l’entrevistat hagués estat un home. Ha, ha! I què més. No haurien deixat entrar una trucada dient que l’entrevistat “no té nivell per estar com a número dos a la candidatura”.

Què us han semblat els paios? Anaven de sobrats? De superbs? De testosterònics fins les pestanyes? De mirar el món amb una única visió: l’androcèntrica? De xulapones (per molt independistes que es diguin)? De carcamals que no han sabut adaptar-se als temps (encara que diguin que estan fent la revolució)?

En fi, nenes, noies, dones, si voleu saber si un home és masclista o no, aquí us deixo un test infal·lible: si fa comentaris que us desautoritzen, intenten treure-us seguretat en vosaltres, en definitiva, us desempoderen: ho és!

I acabo amb l’acte de la jornada, al Raval, sobre persones migrants i refugiades, envoltada de nens i nenes asseguts a terra i amb el públic adult assegut al davant, pendent del que dèiem i pendent també del menjar: al menys aquella nit molts i moltes se’n podrien anar al llit amb alguna cosa a l’estómac. Creieu que la seva prioritat és parlar d’independència?

Llegir més

El diari de campanya de la mare de la Carlota (IV)

Sep 16, 2015

 

13 de setembre del 2015

Avui dia gran! Míting al Carmel, amb en Lluis Rabell, la Núria Lozano i el Pablo Iglesias. Ahir a la tarda em vaig passar estona i estona visionant (ei, alerta amb el verb!) vídeos de mítings de companys i companyes per aprendre inflexions de veu, pauses, repeticions… Uf! És tot un ofici, el de mitinera. Potser quan s’acabi la campanya n’hauré après ;-)

Arribo al mirador d’Horta. Fa un sol que estavella les pedres! I jo no m’hi guipo per culpa  de la fotofòbia. Com que a l’escenari no em podré posar les ulleres de sol, la Isabel Giralt i el meu home em van a comprar un barret de palla. Però quan tornen, els de premsa o protocol o ves a saber què (em perdo) m’avisen que res de barrets a l’escenari tampoc.

Parlo després de la Núria, que té una veu força més potent que la meva. Què hi farem. A mi, la genètica m’ha proporcionat una veu força fina i, d’altra banda, una operació de tiroides me la va acabar de cascar. O sigui, que el meu problema no és poder cridar sinó conservar la que tinc.

Acabo i, en comptes de presentar el Pablo, presento en Rabell. Òndia! L’he espifiada. Rectifico, tot i que no sembla que ningú no s’hagi molestat gaire. L’endemà un dels fotògrafs em felicita; pel que es veu vaig fer algun gest espontani que va arrencar somriures i li va permetre agafar imatges simpàtiques.

Quan acaba el míting el Pablo, ja sé segur que hi ha un altre ofici que no podré fer quan sigui gran, a part del de model: de mitinera. Perquè tan per a l’un com per a l’altre cal saber somriure poc. I a mi, el somriure sempre se m’escapa per tots costats.

Per cert, a tot arreu em toca dir com veig que, fa dos dies al míting de Rubí, el Pablo Iglesias animés als catalans d’origen extremeny o andalús a anar a votar contra el Mas. Uf! La frase no va ser la millor que hauria pogut dir, evidentment. Però, considerant que el Pablo és de Vallecas i segur que no ha llegit en Candel, se li pot perdonar la relliscada. En canvi, no vaig veure ningú que protestés quan la Ferrussola es va queixar de tenir un president d’origen andalús i nom castellà: José Montilla. Ho dic pel twitter i em contesten que la Ferrussola és un producte del franquisme i, és clar, no se li pot tenir en compte!

Ostres! Catalans i catalanes han votat durat 23 anys un home casat amb una dona producte del franquisme i es queden tan tranquils. Què vols que et digui…

D’altra banda, m’agradaria que tots aquests i aquestes que protesten tant per això, sabéssim com ens sentim els que no hem dit rotundament que volem la independència i que, en canvi, exigim un referèndum i un procés constituent. Us ho explico, a mi a twitter m‘han cridat que me’n vagi de Catalunya (perdó? És la meva terra!), m’han dit que estan fent llistes amb els nostres noms i que mai més no tornarem a tenir feina (quan Catalunya sigui independent, és clar), m’han dit que hi ha bons catalans (els independentistes) i mals catalans (els altres)… I diuen que el Pablo fomenta la divisió?

Llegir més