Entrades etiquetades a "cinema"

Quan la Wendy va dir prou

Nov 16, 2012

Article publicat a La Independent. Igualtat

En general, veure pel·lícules de la factoria Disney resulta una tortura per a qualsevol ment mínimament crítica amb les normes del patriarcat. Malgrat això, quan les criatures et demanen que els deixis veure, per exemple, Peter Pa, és difícil dir que no. I aguantes estoicament les ximpleries dels guionistes d’Hollywood fins que arribes a l’escena en la qual els nens perduts es queixen perquè Wendy deixa el país de “Mai de la vida” i torna a casa. I li pregunten: “i ara qui ens prepararà el menjar, ens cosirà els pantalons, ens explicarà contes i ens donarà el petó de bona nit?”. En aquest punt, et rebel·les, poses el DVD en pausa (apagar-ho seria massa cruel) i obligues a nenes i nens a fer una reflexió: és normal que Wendy hagi de cosir pantalons mentre els altres juguen a perseguir al Capità Garfio? Les criatures et miren com si no sabessin del que parles. Doncs, diu finalment un nen, això és el que fan les mares; i dic jo que els nens perduts també necessiten una, no ?

Doncs  és clar! Tota persona necessita en algun moment de la vida a algú que s’ocupi d’ella: quan som criatures, quan som persones grans, quan tenim una malaltia, en el dia a dia per menjar o portar roba neta… Desgraciadament, el patriarcat ha decidit, usant la biologia com a justificació, que aquest temps, el de la cura, correspon a les dones. Aquest argument biològic secular? per exemple, els ginecòlegs anglesos del segle XVIII consideraven que una dona no havia d’estudiar perquè, si ho feia, es quedava estèril? ja ha estat superat, però la divisió del treball es manté. Al sistema patriarcal i capitalista li és molt útil que la meitat de la població s’ocupi, sense reconeixement ni remuneració de cap tipus, d’un treball essencial per a la sostenibilitat de la vida; així, l’altra meitat està disponible per produir, sense traves, a les fàbriques o en les empreses. Encara que, per descomptat, per aquest treball els homes reben honors i compensació econòmica.

Saber quant li costarien a un país les hores dedicades al temps de la cura, si les hagués de pagar, no ha interessat mai gens ni mica als economistes. En realitat, l’il·lustre economista Xavier Sala Martín un dia em va deixar anar que les dones cobrem un salari “emocional” per aquesta tasca. Com si les emocions servissin per pagar hipoteques…! Hem necessitat la mirada d’estudioses feministes per determinar que, traduït en diners, el temps de la cura equival a la quarta part del PIB d’un país.

Aquest temps de la cura no es limita a les tasques més evidents (fer els llits, acompanyar a l’àvia a la Centro d’Atenció Primària, posar una rentadora, ajudar a fer deures…) sinó que també s’estén a les menys visibles, al suport emocional. Segons els resultats d’un estudi de la Diputació de Barcelona de fa cinc anys, realitzat a partir de les respostes dels estudiants i les estudiants dels instituts de la província, el suport emocional continuen sent les mares: elles acaronen, consolen, escolten, aconsellen…

I així, a partir de models, vam seguir ensenyant uns rols als nens i uns altres a les nenes. Per canviar aquesta dinàmica patriarcal necessitem no només guarderies per a les criatures, residències per a la gent gran i serveis públics per a persones dependents, sinó també, i de manera urgent, permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles. Les dones ni podem ni volem aguantar més la doble jornada. Què passaria si totes les Wendys del país ens declaréssim un dia en vaga?.

Llegir més

Entrevista a Antaviana. Teatre o cinema?

Sep 5, 2012

L’Arlequí estrena una nova secció d’entrevistes i la inaugura l’escriptora Gemma Lienas.

Teatre o cinema?

M’agraden els dos.

2. Quina va ser la primera obra de teatre que vas anar a veure?

No ho sé, suposo que alguna d’infantil, però recordo especialment més tard, quan tenia 17 o 18 anys, anar a veure La boda de los pequeños burgueses de Brecht.

3. Quin va ser el teu primer film?

Algun film infantil, recordo anar a veure Bambi amb la meva mare.

4. Es fomenta el teatre i el cinema, com a eines culturals o més aviat com a productes comercials?

Cervantes era un escriptor comercial i Balzac també, crec que de vegades coses que ens semblen comercials són molt bones i acaben passant a la història i coses que diuen ser cultura en estat pur s’obliden ben ràpidament.

5. Creus que els crítics teatrals i de cinema contribueixen a fomentar obres i pel·lícules interessants?

Malauradament els crítics més aviat contribueixen poc a entusiasmar a la gent i entusiasme és el que necessiten el cinema i el teatre.

6. En un film i/o una obra teatral qui és més puntal: el director, el guionista/dramaturg/a, o els actors/actrius perquè arribi a tothom?

A mi em sembla que tots són molt importats.

7. Hi ha una programació àmplia de teatre i cinema infantil i juvenil?

Ara ha millorat perquè fa un temps, quan els meus nens eren petits, m’havia d’esperar una vegada a l’any quan estrenaven alguna cosa infantil, normalment pel Nadal, ara hi ha més oferta.

8. Es fa més teatre i cinema en català en l’actualitat?

Més que abans i tant, que potser no és tot el que desitjaríem, però estem millor. A mi el que m’agradaria són més pel·lícules en original amb subtítols.

9. Cita un/a dramaturg/a i un/a director/a de cinema que t’agradin i digues quina obra teatral i/o pel•lícula t’han captivat de la seva trajectòria.

Et citaré un dramaturg, en Sergi Belbel, i una directora de cinema, la Isabel Coixet. Mapa de los sonidos de Tokyo em va captivar.

10. Cita una frase d’una obra de teatre o d’un film que t’agradi.

Optaré per la clàssica “Sempre ens quedarà París”

Entrevista publicada el 31 de Juliol del 2012 a Antaviana

Llegir més